(170 kms, 9700m. desnivell positiu)
La meva vivència personal a la ultra trail més prestigiosa del món.
La meva vivència personal a la ultra trail més prestigiosa del món.
Per Jordi Pàmies (42hores 46min.)
A qualsevol corredor de muntanya se li haurà passat algun cop pel cap participar-hi. Però una vegada es valora tot el sacrifici que comporta, llargues hores d’entrenament, dietes específiques, material necessari, la pròpia distància, les condicions en alta muntanya, la meteorologia imprevisible, les incidències imprevistes que puguin sorgir durant el seu transcurs, etc. Fan que un es replantegi el repte, toqui de peus a terra i prefereixi deixar-ho per als que “no hi toquen gaire”.
Però el cert és que cada any 2300 corredors prenen la sortida d’aquesta dura competició. I molts d’altres no poden fer-ho per motius de l’organització, que limita el nombre de participants, fent un sorteig de dorsals amb tots els pre-inscrits, que són moltíssims més.
Per altra banda també calen uns requisits mínims de participació en altres curses de llarga distància per assegurar que cada corredor disposi del mínim de preparació per afrontar la que anomenen l’ultra trail més prestigiosa del món.
Doncs aquest era el repte que havia de culminar la meva temporada. Una temporada plantejada amb un únic objectiu, aconseguir ser FINISHER a la UTMB (Ultra Trail del Montblanc). Així que durant tot l’any, la dedicació ha estat plenament focalitzada en preparar el cos i la ment per afrontar els més de 170 kms, tot fent la ronda a l’imponent massís del Montblanc. Passant per tres països durant el seu recorregut, França, Itàlia i Suïssa.
Així que un cop aconseguit l’accés a participar-hi ja sols quedava mentalitzar-se i preparar amb molta il·lusió aquesta gran fita per a mi.
La sortida havia de donar-se el 26 d’agost a les 18’30 hores, però per motius de seguretat, l’organització va preferir retrassar-la unes hores per deixar passar una important tempesta que va produir-se durant la mateixa tarda, i que hagués dificultat en gran mesura els passos pels colls a molta alçada, ja que el perfil indicava almenys 4 punts a més de 2500 metres d’alçada.
Així que a les 23’30, a la plaça de Chamonix, i sota la pluja, vam emprendre el nostre camí. El principal inconvenient de la modificació horària implicava que hauríem de passar una segona nit sencera en cursa, i que en aquests casos ni el més fort sap com li respondrà el cos quan l’ataqui la son.
A part d’això també va caldre modificar part del recorregut, que va quedar malmès per la pròpia tempesta, deixant oficiosament la distància en 170 kms i 9700 metres de desnivell positiu, suprimint el coll de Bobine a Suïssa, i el coll de Téte aux Vents, ja entrant altre cop a França. A canvi, calia baixar des de Champex-Lac fins a Martigny, i així fent tota la dura pujada fins a Trient.
Amb tots aquests canvis a última hora vaig decidir ajuntar-me amb els meus amics Ramon Barceló de Tarragona i Carles Martí de Pira del Borges Trail, i desistir d’aventurar-me tot sol per aquests paratges tan impressionants com inhòspits, deixant de banda les aspiracions personals. I la veritat es que poder-ho compartir amb ells va fer molt més enriquidora l’experiència, així en els moments de dificultat ens recolzàvem mútuament i ens era més fàcil anar superant les adversitats.
La primera nit va ser llarga i remullada, semblàvem més alpinistes que corredors, amb totes les capes impermeables protegint-nos del fred, el vent i la pluja. El traçat era una contínua pista de fang. Ascendint cap al coll de la Croix de Bonhomme, la neu va fer acte de presència, però després va començar a lluïr el sol desitjat.
Les vistes de les glaceres de la vessant italiana del massís eren impressionants i no podíem deixar de mirar-les mentre corríem. Amb tot això vam arribar a Cormayeur, al km 78 de cursa, on disposàvem d’una bossa amb roba i material per canviar-nos, així com una zona de descans i molt de menjar.
Des d’aquí tocava pujar cap al refugi Bertone i després cap al refugi Bonatti, per culminar amb el sostre de la cursa, el Gran Col Ferret, a 2537m. Ja havia tornat a caure la nit i durant el descens a la Fouly les precaucions eren poques per no prendre mal, ja que una intensa boira va aparèixer com del no res.
A la Fouly vam tenir el primer ensurt, jo vaig arribar molt tocat del descens, reapareixent una antiga lesió i fent-me plantejar l’abandó.
Finalment i després d’una estona de reflexió vaig decidir continuar amb l’equip almenys fins a Champex-Lac, km 123, on ja tornaria a fer-se de dia i potser llavors veuria les coses d’una altra manera.
Aguantant les diverses dolències articulars i musculars, i atacat per la son i el cansament, vam arribar a Trient, on ens esperava el nostre equip tècnic de suport. Em va fer molta il·lusió tornar a veure la meva dona i la meva filla de 2 anys, i això em va tornar a omplir d’energia per afrontar els kms finals, no sense patir-los un a un.
Una altra sorpresa d’última hora va succeïr quan a pocs kms del final, ja baixant cap a Chamonix, ens esperaven el David Xixonenc i el Cristian Pomares, de Montblanc, dos grandíssims amics, que van acompanyar-nos en els metres finals donant-nos el seu suport i ànims en tot moment.
Eren gairebé les sis de la tarda, i portàvem més de 42 hores des que havíem sortit dos dies enrera de la mateixa població. Tot havia acabat, ja sentíem la música i els nostres noms per megafonia. L’entrada a meta va ser per nosaltres triomfal, com si haguéssim guanyat. I penso que nosaltres ho vam creure així. El repte havia estat vençut, la Ultra Trail del Montblanc deixava de ser un mite en els nostres caps, ja era nostra!!
Agraïr el suport de l’Anna i la Laia, l’Eugènia, el David i el Cristian, i tots els que ens vau animar a través de les xarxes socials. Enhorabona al guanyador, el Kílian, que havia arribat 22 hores abans. A tots els catalans que també ho van aconseguir...
Ara ja tot forma part de la memòria personal de cadascú, i segur que durant els propers dies ens assaltaran les diferents anècdotes que vàrem viure, i podrem explicar-les en la tranquil·litat de les nostres llars o envoltats dels amics.
Gràcies Ramon i Carles, sense vosaltres segur que m’hagués quedat pel camí.
Fins a la propera!!!
