Els apasionats de la muntanya, no sempre ens dediquem a recórrer-la pujats dalt d’unes sabatilles. De vegades creuem disciplines per tal de gaudir més intensament de les possibilitats que ens ofereix el medi.
En aquest cas ens vàrem desplaçar cap a la Seu d’Urgell, el Xavi Zapater, el David Tarrés i jo mateix, per emprendre una competició d’alt nivell que prometia intensitat, duresa, i sobretot molta aventura pels paratges protegits de l’Alt Pirineu on imperen grans cims, espessos boscos i moltíssima fauna salvatge que va anar creuant-se amb nosaltres durant el transcurs de la cursa.
La competició en qüestió és el RAID URGELLISTAN. Que si l’any passat va permetre’ns “gaudir” del sol fins a quasi perdre el coneixement, aquest és preveia com un raid endurit encara més per les condicions meteorològiques.
Per davant més de 160 kms a recórrer en les diferents disciplines. Molta distància, molt desnivell, molta muntanya: un magnífic terreny de joc per a nosaltres.
Així vam emprendre la sortida des de la plaça de l’ajuntament de la Seu, tot fent una prova d’orientació urbana amb una prova especial de kaiak per relleus al Parc del Segre. A partir d’allí començava l’autèntic raid. Per davant 52 kms de BTT amb molt desnivell i per una zona molt dificultosa per la quantitat de senders que feien perdre molt de temps als equips per aconseguir orientar-se correctament.
El final de la secció es feia al poble d’Estana, al peu de la Serra del Cadí, mostrant tota la seva cara Nord, amb les canals força carregades de neu encara. Des d’allí un bonic trail d’uns 15 kms pel peu de les grans canals per tornar a agafar les bicicletes i descendir fins a Martinet per un sender emocionantíssim.
Fins llavors el temps ens havia respectat, però de sobte i just quan començàvem l’ascens cap a Aranser, la temperatura va començar a baixar i la pluja va iniciar un degoteig constant que ens obligava a seguir per no refredar-nos.
El senyor Albert Vilana, artífex de tota la moguda, ens havia reservat el plat fort pel final, que resultava ser un final d’ascens des de Lles de Cerdanya fins a Cap del Rec en patins en línia. Però que va haver de ser suprimit per les males condicions de temps i la intensa pedregada que havia patit la població unes hores abans.
Així que un cop a Lles, s’aturava la cursa. Tocava canviar-se de roba ràpidament per no cremar més energia i recuperar-se, descansar.
Fins a les 4 de la matinada van estar arribant equips que volien fer tot el traçat. No cal dir que ells són els autèntics herois de tota aquesta aventura que havíem emprès voluntàriament unes hores abans.
El diumenge s’aixecava amb bon temps i semblava que volia mantenir-se.
La segona etapa sortia del refugi de Cap del Rec amb una petita prova d’orientació específica que permetia als equips distanciar-se entre ells per no iniciar tots junts la següent secció, la millor de totes, l’ascens fins al peu de les canals de l’Orri per escalar-ne una que ens donava accés al cim de la Tossa Plana. I posteriorment el descens per les inclinades llomades de la muntanya.
Ja només quedava una última secció. Un tram de BTT que finalitzava amb un llarg descens fins a l’arribada, tot passant per les poblacions de Bescaran i Estamariu.
El nostre equip va funcionar a la perfecció durant els dos dies, l’orientació impecable, el nostre rendiment també. Finalment ens vàrem alçar amb la victòria desitjada.
Potser també ho hauríem aconseguit, però ens hagués costat molt més sense la imprescindible assistència de l’Anna, que va ajudar-nos en les transicions durant tot el raid i va poder celebrar amb nosaltres aquesta gran victòria.
Però sobretot, en Xavi, en David i jo, abans d’acomiadar-nos, vam coincidir, que per damunt de tot, havíem trobat allò que havíem vingut a buscar: disfrutar de la muntanya amb els bons amics.
