TORNANT A DESAFIAR EL LLOP. 2012


XXª edició de la Cursa del Llop

Paraules meves de l’any passat en finalitzar la XIX edició de la Cursa del Llop, quan em van preguntar si hi tornaria:

“Rotundament no. Hi ha prou curses pel món diferents com per repetir un repte de tal envergadura que t’obliga a utilitzar fins a l’últim gram d’energia per anar finalitzant etapa rera etapa sense caure en la solució fàcil: abandonar.
És una prova mental massa dura per tornar-la a reviure”.

Doncs dit i fet. Al mes de gener m’arribava el correu de la organització informant-me que les inscripcions ja estaven obertes. I altre cop de cap, sense reflexionar. En que devia estar pensant!

Per als que no coneixeu la competició, es tracta d’una prova pecul·liar que s’roganitza a les terres de l’Ebre, i que aquest any arribava a la 20ª edició. Això la feia certament especial.

Consisteix en realitzar 6 etapes o curses en diferents modalitats, en un mateix cap de setmana i amb uns controls de tancament de temps molt exigents que obliguen a anar sempre contrarellotge. Les dades de cada etapa són:

Dissabte. 180 kms de bici de carretera + 32 kms de cursa de muntanya + 16 kms de kaiak de mar

Diumenge. 24 kms de kaiak de riu + mitja marató del Caro + 110 kms en bici de muntanya.

Dissabte preníem la sortida 15 aspirants al trofeu del Llop (els que intentem fer totes les etapes en solitari) i juntament amb molts altres participants que fan etapes soltes.

El ritme era bò i rodar en grup té les seves avantatges en el ciclisme de carretera, però una maleïda pedra al mig de la carretera en la baixada de Fredes em va fer perdre aquesta posició, la roda del darrera va explotar literalment. Amb els nervis no podia ni desmuntar la roda, sort vaig tenir del Carles i el David, dos aspirants més a Llop, als que estaré sempre agraït per haver-se aturat a ajudar-me.

Amb poc temps per descansar, menjar, canviar la roba i un curt però intens massatge, retornàvem sota la intensa calor del migdia per afrontar els 32 kms a peu, on la sensació era de córrer dins un veritable forn, on ens anàvem coient poc a poc.

Arribada a l’Ampolla i poc temps per lamentar-se i asseure’s al kaiak per fer la última etapa per una mar remoguda que obligava a concentrar-se molt per no volcar i poder arribar a Riumar abans no caigués la nit.

De moment tot bé, cansat però bé. Cap a l’hotel a dutxar-se, sopar i a gaudir de 4 o 5 horetes d’insomni esperant el dia següent.

A les 5 del matí anàvem apareixent pel menjador tots els supervivents a l’escabetxina del dia anterior. Lamentablement ja només quedàvem 8 aspirants, que aprofitàvem el bufet lliure de l’esmorzar tot el que podíem i més.

Desplaçament fins a l’embarcador de Deltebre i tornàvem a seure a l’embarcació. Aquest cop amb el cul adolorit del dia anterior, el tema va estar més complicat. I per acabar-ho d’arrodonir, a part d’haver de remuntar la corrent fins a Tortosa, les algues dificultaven encara més el poder avançar.

Altre cop poc temps per recuperar i amb les bambes d’asfalt cap a la 5ª etapa, la mitja marató-pujada al Caro, amb gairebé 1200 metres de desnivell positiu.  Sort en vam tenir que el dia estava núvol i amenaçava pluja lleu. En el meu cap només rondava una idea: no aturar-me a fer ni un sol pas caminant. I així ho vaig fer, arribant a meta el primer dels dorsals 600, que és el número assignat als aspirants al Trofeu.

Ràpidament a preparar la bici de muntanya, vestir-se per la ocasió amb la confortable roba cedida per la marca Hoko-esport i per davant els últims 110 kms pels camins dels Ports de Bessèit i Caro.
De forces en quedaven poques, però de ganes i motivació l’home també avança, i amb paciència vaig anar passant quilòmetres fins retornar al port i iniciar el llarg descens fins a la línia d’arribada, situada al Parc Teodor de Tortosa, on un nombrós grup de seguidors ens esperaven impacientment. I altre cop, enmig d’una forta ovació, arribava en primera posició de l’etapa dins el grup d’aspirants.

Satisfacció plena i abraçada emotiva amb la Laia i l’Anna, les meves dones de casa.

Finalment segona posició de la general recuperant-li temps al Víctor Dobaño, en les dues últimes etapes, però no el suficient. El qual s’enduria el primer lloc per poc menys de 40 minuts.
En la suma de les diferents etapes vaig acumular fins a 24 hores i 59 segons.

5 aspirants només vam poder completar les sis etapes dins del temps, als quals considero dignes de menció:

1. Víctor Dobaño      23h21’49”      (Club Natació Prat-Triatló)
2. Jordi Pàmies        24h00’59”      (Hoko-esport, Diedre)
3. Sam Campanero 24h41’16”      (CE Xerta)
4. Albert Pitart           25h17’55”      (Club Rem Tortosa)
5. Javi Padrosa        26h20’21”      (UEC Tortosa)

Ara toca un merescut descans i començar a pensar en el proper repte!

Gràcies un cop més a la inestimable col·laboració de HOKO-ESPORT.

3 comentaris:

  1. Hola Jordi
    Sóc el Jordi que va correr amb tu els últim KM de la pujada a Caro, et volia donar les gràcies per que quan em vas agafar, estava KO, i em vas ajudar molt a pujar.
    Gràcies!!! i moltes felicitats!!!

    ResponSuprimeix
  2. Acollonant. Això és està fort i la resta són tonteries.

    Sóc un amic del Gerard (el vecino pesado de la bici) jejeje

    ResponSuprimeix