ULTRA TRAIL DEL MONTBLANC 2013. La reconciliació amb un mateix


Han passat ja 2 anys de la meva primera participació a una de les curses de llarga distància de més prestigi a nivell mundial, la que permet donar tota la volta a l’imponent massís del Montblanc, passant pels Alps Francesos, Suïssos i Italians.
En un recorregut de 100 milles, o en llenguatge europeu, 168 kms.

l'imponent cim del Montblanc
Amb més de 9500 metres de desnivell positiu acumulat, el traçat passa per alguns dels colls més emblemàtics del massís, Col du Bonhomme (2443m), vorejant l’Aigulle de Bionnassay, Col de la Seigne (2516m), Aréte de MontFabre (2435m), per entrar a Itàlia per la Vall de Veni, dominada per la Noire de Peuterey i les impressionants glaceres que baixen del cim del Montblanc (4810m), Cormayeur, Arnuva, el Gran Col de Ferret (2537m), el qual dóna l’accés a Suïssa, sempre vigilat per la Dent du Géant i les Grands Jorasses, la Fouly, Champex, Col de Bobine (1987m), Trient, Col de Catogne (2027m), retorn al país francès per Vallorcine, i acabant amb la duríssima ascensió final a la Téte Aux Vents (2130m) per baixar fins a la Flégere i Chamonix, l’arribada.

Des de l’experiència del 2011, on afrontava per primer cop aquesta distància, i en la qual la meteorologia va dificultar molt el transcurs de la competició, amb canvis horaris i de recorregut a última hora, i les complicacions pròpies de l’alta muntanya, ha passat molt de temps, on he pogut madurar, ordenar pensaments, estudiar a consciència cada aspecte, per tal de poder tornar aquesta temporada a afrontar el repte amb majors garanties d’èxit.

Tot i que el Finisher ja el vaig aconseguir llavors, volia veure com podia anar tot plegat si les condicions eren les adequades i sobre el traçat original.

La preparació ha estat perfeccionada a partir de l’experiència inicial, modificant el format dels entrenaments realitzats fins llavors. Entrenant el cap també, millorant la capacitat de suportar un esforç durant moltes més hores, aguantant els dolors articulars i musculars naturals i propis de la llarga distància a peu. Optimitzant l’ús del material, més lleuger, amb més prestacions, més còmode. Sense deixar de banda l’alimentació, prèvia i en cursa.

En conclusió, un conjunt d’aspectes que han de coordinar-se per tal de que l’organisme sigui capaç de tirar endavant siguin quines siguin les condicions.
zona de sortida
Des de principis d’any estava molt motivat i pràcticament tot girava al voltant d’aquesta idea, tenia ganes de tornar a Chamonix i gaudir novament d’aquell entorn excepcional. Al Juliol arribava en molt bones condicions per realitzar un test previ participant a la Ehun Milak, cursa també de 100 milles al País Basc.  El resultat lamentablement no va ser l’esperat, doncs vaig tornar a casa amb una lesió que feia perillar la preparació de l’últim mes, i pitjor encara, la possible no participació o fins i tot l’abandó en cursa per no haver recuperat adequadament.

Arribàvem el dimarts anterior junt amb el Xavi i l’Edu, companys de l’equip de raids d’aventura, i que havien de fer-me l’assistència en cursa. Grans amics i bons coneixedors de les competicions de llarga distància i de les necessitats del corredor en cada moment. Vaig tenir la immensa sort de poder comptar amb ells, i els ho estic molt agraït.

amb l'Edu i el Xavi a l'Aigulle du Midi (3880m)
L’informe meteorològic donava temps estable pel cap de setmana, i això encara motivava més. Per tant no valia a deixar res a l’atzar. Després de revisar tot el material, triant el més adient i lleuger per a les condicions, vaig preparar la motxil·la de cursa, i el dijous a passar mig matí fent cua per recollir el dorsal, passar el control de material i verificar que tot estava dins la normativa.
Les curses a França estan molt ben organitzades i alhora disposen d’un control molt exhaustiu per afrontar determinades competicions, sobretot si el medi on es desenvolupen és l’alta muntanya. Garantir la seguretat del corredor en tot moment és el seu màxim exponent.

Que lentes passen les hores prèvies quan el repte al qual t’has d’enfrontar et fa tant de respecte com aquest. Passejar per Chamonix, seure en alguna terrassa a fer un cafè o refresc, visitar la fira de l’Ultra Trail,...moltes formes d’intentar entretenir-se però sense poder treure’s del cap per què jo estava allí principalment.

sortida del sol a Itàlia
Per fi, arriba l’hora d’entrar en escena. Divendres tarda. La Place du Triangle de l’Amitié plena a vessar de corredors i acompanyants que s’acomiaden per iniciar l’aventura. Segons la organització, 2300 participants d’arreu del món.
I a les 16’30 en punt es donava el tret de sortida a la 11ena edició de l’Ultra Trail del Montblanc, sota la música de Vangelis, “Conquest of Paradise”, que ens feia posar la pell de gallina i fins i tot deixar escapar alguna llàgrima per l’emoció.
L’inici de cursa s’ha de fer caminant a causa de la multitud avançant pels carrers de Chamonix, envoltats de milers de persones donant-nos ànims.
A mida que van passant els kms, cadascú ja va prenent el seu lloc, en funció del ritme que vulgui seguir, l’objectiu és poder finalitzar tot el tour.

La meva sortida va ser més aviat conservadora, fins a trobar un ritme còmode que em permetés anar guanyant posicions, i començar a conèixer aquells que es convertiran en els teus amics. Poc a poc es van formant grupets reduïts de corredors que més o menys es desplacen a la mateixa velocitat i que sense voler seran els nostres companys d’aventura. La divergència de llengües no ho posa fàcil, però al final tots som capaços de mantenir una conversa acceptable, donant-nos ànims mútuament, ja sigui en francès o anglès, i quina alegria quan coincideixes amb algun català!

Conscient de que tot allò es faria molt llarg, procurava mantenir el cap serè en tot moment, controlant la ingesta d’aliments, el ritme, les distàncies entre avituallaments, no estar massa estona aturat en ells per no refredar-me, però alhora permetent-me el luxe de poder mirar, per instants, tot l’immens entorn de muntanya que ens rodejava.

Arribava la primera nit, encesa de la llanterna frontal i a seguir avançant. L’únic soroll, les nostres passes, i les aigües d’algun riu o barranc proper.
Encara era fosc quan arribava a Cormayeur (Km78), aquí la parada va ser més llarga, canvi de roba, mitjons, i un plat de macarrons per continuar quan ja començava a clarejar.
L’inici d’un nou dia, en el moment que apareix el sol de darrera de les imponents muntanyes, sembla carregar les bateries de nou, i el ritme s’aviva.
En aquell moment em vaig sentir fort, capaç de fer almenys 50 kms més, i quan els hagués fet, esperava tenir la mateixa energia per pensar en els últims 40 kms.

Avançava a bon ritme i em trobava bé. Veia als altres corredors que començaven a defallir. Imaginava que d’un moment a l’altre jo també tindria el meu calvari, però esperava que fos el més a prop de meta, i estava segur que ho podria superar.

Abans de tornar a pondre’s el sol, ja era a Vallorcine (km 149). No m’ho podia creure, havia fet l’últim tram rapidíssim per intentar avançar el màxim possible de dia, ja que no sabia que podria passar en caure la segona nit.
arribant a Trient (km139)


Llavors ja només quedaven 19 kms, però que em feien passar per la Téte aux Vents havent de guanyar altre cop moltíssim desnivell. Un cop a dalt ja només calia baixar fins a Chamonix. En aquell moment ja vaig sentir l’olor de l’arribada. Ho havia tornat a aconseguir!
Després de 31hores i 58 minuts havia completat la volta, entrant en la 182ena posició, valor que seria de poca rellevància si no es tingués en compte que n’érem 2300 amb el mateix objectiu.




arribada, encara no m'ho creia
amb els meus amics i assistents Xavi i Edu
i així em vaig quedar a l'arribada...horitzontal
Felicitar a tots els Finishers i a tota la resta per almenys haver-ho intentat. Algú, un cop em va dir: “encara que quedis l’últim, sempre hauràs guanyat a aquells que van quedar-se a casa sense intentar-ho”.

Agrair enormement la col·laboració de DIEDRE, MONFISIOCENTRE, HOKO-ESPORT, PH-QUIROGEL,  XIXO-POWER i AJUNTAMENT DE L’ESPLUGA DE FRANCOLÍ.

I com acostumo a dir sempre...

SALUT & KMS!!!

Jordi Pàmies

3 comentaris:

  1. Ets un crack! Gran resultat, repte i crònica!

    ResponSuprimeix
  2. Buen resultado y buena crónica! ;)Un saludo de Diario de la Ilusión http://diariodemanuhurtado.blogspot.com.es/

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Muchas gracias Manu, la verdad es que llevo unos días en una nube de felicidad muy muy bonita! Saludos

      Jordi

      Suprimeix