1ª EDICIÓ DE L’ULTRA TRAIL MUNTANYES DE LA COSTA DAURADA. 2012.


A causa de l’èxit que estan tenint les curses d’ultra distància en l’actualitat, la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya proposava per aquesta temporada un circuit de curses exclusiu per als amants de la llarga distància.
En aquesta ocasió, i essent la última prova puntuable del circuit, els amics de Naturetime Events ens oferien una competició a partir del gran recorregut que transcorre per les muntanyes de Prades i l’Alt Camp que uneix els refugis de la zona.

Tractant-se d’un espai natural que estimo profundament, amb el qual compareteixo molt de temps a diari, gaudint dels seus camins, les fonts, els senders, fins i tot de la fauna, que de tant en tant es creua en el meu camí, fent-me sentir com un més.

Doncs no podia deixar passar la ocasió de poder córrer a la meva terra, dins un imponent recorregut a partir de la renovada Ruta dels Refugis (Serra del Montsant i Muntanyes de Prades), del qual soc bon coneixedor.
La distància poc despreciable de 90 kms em feia respecte, però encara m’en feien més els gairebé 5000 metres de desnivell positiu acumulat.


 Així que un cop decidit que volia participar-hi, em vaig posar a la feina. Estudiar bé el recorregut, tram a tram, desnivells, distàncies…tot un plegat de nombres, sumes, etc. per acabar transforma-t’ho tot en una acció tan simple com desplaçar-se corrent. L’afegit és que calia fer aquesta acció durant una llarga estona.

L’estratègia, la de quasevol altre “ultreru”: “fes la teva cursa, marca’t el teu propi ritme, gestiona bé l’aliment i l’aigua…les coses en el seu moment es posaran al seu lloc”.

I així vàrem sortir a les 9 del matí del dissabte 15 de setembre des de la plaça de Prades, acompanyats d’una fresqueta pròpia d’una població a 1000 metres d’alçada. Més endavant la situació canviaria radicalment.

Des de l’inici, un intractable Adolf Aguiló, d’Alcanar, va imoposar la seva llei marxant en solitari, seguint-lo amb prou feines per un reduït grup amb Oliva, Balanyà, i jo mateix entre d’altres.
Oliva va fer el seu intent d’aproximar-se a Aguiló i ja no el vam veure més, mantenint aquesta segona posició fins al final.

Els restant vam fer junts el pas pel coll del Vidrier, Albarca, Cornudella i l’ascens a Siurana (Km.25).

A partir d’allí, tot baixant pel grau de la Trona, el qual aproxima als escaladors a les seves preuades parets, vaig apostar per baixar segur però àgil, el qual em va permetre distanciar-me del grup.
I llavors van començar els mil pensaments pel meu cap: “en solitari massa aviat?”, “que fan que no venen?”, “has de menjar i beure inmediatament!”. Havia de posar ordre, concentrar-me.



Després de passar pel Gorg i l’antiga base militar de Castillejos, tocava baixar bruscament fins a Vilaplana pel grau de Garrigots, on vaig divisar massa aprop al grup que feina una estona havia abandonat.
Vilaplana (Km.43), era uns dels controls amb avituallament complert, així que confiava en poder recuperar per afrontar la segona part, la més dura en quan a desnivell. El sol ja feia unes hores que ens alegrava el dia i obligava a veure més aigua de la prevista.

Tres gots de coca-cola després, enfilava camí de les Campanilles amunt, on m’agrupava altre cop amb el Marc Balanyà, que no havia perdut ni un segon al control. Amb l’ajuda dels bastons vaig anar progressant fins al cim de la Mussara, on la gent d’Evasion Running de Reus aportaven la seva energia en tots els sentits.

Planeig fins a l’Albiol i baixada ràpida cap a Mas de Forès, prop d’Alcover (Km.62).
Davant meu, un mur en el perfil final, pujada a Montral, pas per la Foradada, Motllats i baixada a Capafonts (km.78), on em vaig desorientar una mica perdent per moments les senyalitzacions del recorregut.






(Corrent al costat del relleu generacional)

Sols faltaven 12 kms de res! Però quins 12.  Pujada a l’ermita de l’Abellera, coll del Serafí, coves d’en Pere i per fi: Tossal de la Baltassana (km.86)

Eren gairebé les 9 del vespre, i al bosc, ja és molt fosc. Frontal al cap i a acabar d’arrodonir el dia, amb precaució, amb alegria continguda que començava a vessar just quan vaig veure les primeres llums de Prades.

“Ara sí, ja soc Finisher, i a més al podi!” -Vaig gairebé cridar. I enmig de la foscor, després d’11 hores i 48 minuts, i 90 kms a les cames, entrava altre cop a la plaça de Prades, l’arribada.

Altres corredors passarien més hores durant la nit per aconseguir també el seu somni i lamentablement d’altres ho van deixar en un intent.


Satisfet pel rendiment i acompanyat per la família que havia fet el seguiment durant el dia i compartit part dels nervis, al meu cansat cervell, un pensament:

Com he xalat avui!


El Podi:

1-Adolf Aguiló        11h15min
2-Juan José Oliva    11h42min
3-Jordi Pàmies        11h48min

Destacar la 4ª posició del gran amic Marc, que va entrar a meta amb poc més de 12h i em va portar tot el dia de corcoll!



Més informació a www.naturetime.es

Cap comentari:

Publica un comentari