EHUNMILAK 2013. NO VA PODER SER...



"QUAN T'ADONES QUE JA HO HAS DONAT TOT PERÒ NO HA ESTAT SUFICIENT"

Aquesta reflexió no és ni molt menys per a mi una derrota, tot al contrari.



He tingut la oportunitat de tenir una nova i grandíssima experiència per terres vasques. El repte era la Ehunmilak (que significa100 milles en Euskera). L'imponent traçat amb els seus 11000 metres de denivell positiu i els mateixos negatius et poden arribar a posar la pell de gallina només de pensar-hi.

Coneixia el terreny força bé, i també sabia que cada km i cada metre del mateix era extremadament tècnic, sembla que algú s'hagi dedicat a posar expressament totes les pedres malament!

La intenció com sempre: acabar.

Ja fa un temps que vaig deixar de banda els resultats i em vaig tornar adepte a noves ambicions com la de la superació personal. Tot allò que que fas per tu mateix, que et deixa aquella sensació de plenitud, d'haver fet les coses bé. I no només el dia o dies de la competició, sinó també de tot el període de preparació que comporta.

Ehunmilak no és d'aquell tipus d'ultres del "montón". Ehunmilak és una animalada que un bon dia se li va ocórrer a un vasc, i pel que es veu la fama que els precedeix és ben certa.
cim emblemàtic del Txindoki (1346m.)
No té cap pic de més de 1600 metres, per tant sembla que l'alta muntanya no afecta, però el clima aquí és el més rellevant. Pot ploure a bots i barrals o fer un sol que peta les pedres, o les dues coses seguides.

En aquesta edició les altes temperatures van marcar molt el desenvolupament de la prova, fins i tot de nit, on després d'un lleuger plugim que va fer pujar moltíssim la humitat, ens va fer suar de valent. En la llunyania de la foscor vèiem espetagar els llamps i cap de nosaltres desitjava que allò vingués cap on érem.

La meva experiència em va portar fins al km 122 del recorregut, no sense abans haver patit un dolor en un peu que anava en augment. Finalment la impossibilitat de donar ni un pas més, em va fer recapacitar, obrir els ulls a la realitat i poder veure que tot allò ja no anava enlloc, no tenia sentit continuar patint i agreujant la lesió si això podia repercutir en objectius futurs.

La llarga estona que vaig esperar fins a ser evacuat em va permetre primer de tot comunicar-me amb tots vosaltres per donar la noticia i alhora vosaltres ja em vàreu donar el vostre suport i ànims. El qual em va reconfortar moltíssim. Després vaig valorar tot el que havia fet, fins on havia arribat i la conclusió no va ser d'altra que havia estat un dels privilegiats per participar en una gran cursa amb un entorn fantàstic, i que n'havia gaudit més de 100 kms!!

Posteriorment vaig assabentar-me que per motius de seguretat la cursa va quedar anul·lada per a tots els corredors que estaven als controls de pas anteriors. Segons l'alerta de protecció civil, s'aproximava una important tempesta elèctrica que hauria posat molts i cansats corredors en perill a les zones menys protegides de la muntanya. Per tant, des de llavors, a molts ens ha quedat alguna cosa pendent entre les serres de l'Aralar i Aizkorri...

M'he adonat que ho vaig donar tot, no el suficient per arribar a meta, però sí tot el que cal per sentir-me'n satisfet.


concentració a la sortida



quan encara tot anava a la perfecció
factor molt important: l'alimentació i hidratació
el meu final del camí


1 comentari:

  1. Molts ànims tiu! La qüestió és que gaudíssis del que vas fer i poder-te recuperar ràpid per tornar a donar guerra. Cuida't

    ResponSuprimeix