CdV. ELS VALENTS DEL VENT


Benvolguts amics,

aquest cop no pretenc explicar cap vivència personal, ni tan sols informar del transcurs de cap aconteixement esportiu, amb guanyadors, resultats, desnivells.

Com a integrant de la comunitat ultra trailera sento una enorme tristesa per la nostra companya Teresa i la seva família. Per als pocs que potser no sabeu de que va cosa, la Teresa era una corredora molt experimentada que va perdre la vida aquest cap de setmana participant a la Cavalls del Vent.

Suposo que tots en hem adonat que fàcil és girar la truita i veure com el que es presentava com una gran cursa, plena d'ambient, de cracks, d'il·lusions i de motivació és transforma en una tragèdia.

No puc deixar de pensar ni un moment en tots vosaltres, els que vàreu viure-ho a flor de pell. I m'imagino a mi mateix a la sortida, amb ganes de disfrutar, amb tots plegats compartint la nostra afició. I també intento imaginar-me sota les adverses condicions en que us vau trobar. I reflexiono en el que hauria fet jo. De ben segur el mateix.

Tenim tanta devoció per posar-nos al límit, i hem assumit que mai serà fàcil i que hi haurà dificultats, que hem oblidat que tot això pot passar. Que hi ha un extrem al nostre cos que no coneixem fins que potser i malauradament ja és massa tard. 

Els que ja hem experimentat situacions similars sabem el difícil que és prendre la decisió de plegar. Ja que tenim molt present tot el temps i esforç que hi hem dedicat, i per això ens capfiquem a no rendir-nos. A demostrar-nos a nosaltres mateixos que sí som capaços, i que un cop aconseguit el nostre repte, la satisfacció serà indescriptible. Jo també ploro quan acabo, d'alegria, de fatiga, del que sigui, però són les emocions que em surten en aquell moment. 

Però per damunt de tot cal saber quan hem de dir prou. Us admiro a tots i totes les que vau prendre la sortida i que en el seu moment vau saber valorar la situació, veient que allò que perseguíeu s'esvaïa en un instant, segurament després d'algunes hores de patir aquella lluita interna de  "hauria de plegar però no vull". Després arribarien les pitjors noticies, les quals ens confirmaven, per si algú encara tenia dubtes, que la decisió havia estat una de les més encertades de la vida.

Diumenge al matí em trobava participant a la Pujada al Montsià, i en escoltar la notícia em vaig espantar molt, vaig pensar en la Bàrbara, en la Mònica, i en moltes altres noies que conec que estaven aquest cap de setmana intentant complir una il·lusió.

Només volia transmetre això.

Teresa, segueix corrent per ser feliç...

Jordi

1 comentari:

  1. M'ha agradat molt el que has escrit Jordi. Això és exactament el que vam sentir tots els que hi érem.

    ResponSuprimeix